La meva interpretació de la realitat

Conèixer la realitat, arribar a la veritat del món que ens envolta, ampliar el nostre coneixement sobre totes les coses que passen i existeixen... Tot això són objectius de les diverses actituds que hi ha davant de la possibilitat d'entrar en contacte i comprendre la realitat. Atès que cada persona té la seva manera de pensar pròpia, o almenys així hauria de ser, hi ha més de deu postures respecte al coneixement com ara l'escepticisme, el dogmatisme, el subjectivisme...

Una d'elles que em sembla que té bastant raó, el realisme, tot i que de primeres em decantava més cap a un perfil més relativista, ja que quan no sé què pensar o opinar sobre el tema, ho faig servir com a argument. Però, és cert que només dir que la solució és acceptada a la nostra afirmació només és servible a aquest context concret, és un argument que se'm queda curt. Per exemple, si ens pregunten sobre la culpabilitat d'una persona que ha comès un delicte a algú altre, però que de petit va patir abusos greus que la van trastocar, què diem? Per una banda, la persona ha comès un delicte i s'ha de castigar. Per l'altre, podem rebre la resposta que va tenir una dura infància i les agressions que va patir aleshores l'han conduït a ser agressiu i, finalment, a cometre el delicte. Per tant, dir que l'acusat és culpable o innocent és relatiu, dependrà dels factors influents que tenim en compte per prendre la decisió. Llavors, en un principi té sentit explicar que la decisió final serà veritat en aquell context i no en un altre, però fer això implica que no acabem de definir del tot el resultat, ja que és inconsistent si es col·loca en una altra situació.

Quan es tracta de realisme, està basat en la defensa que les coses han d'existir per si mateixes i no requereixen consciència. És a dir, que nosaltres podem arribar a conèixer la realitat, ja que no depèn de com és compresa, perquè existeix per si mateixa.

Personalment, crec que l'actitud realista ens dóna una manera d'entendre el que hi ha al món potser conegut sense la necessitat d'estar en unes mans del subjecte.

Concretament, crec més en el realisme científic, perquè és aquell que s'apropa més a una de les finalitats de la filosofia que em semblen essencial, i és el fet de revisar tot allò que ens arriba abans d'acceptar-lo de primeres. Per mi i també com diu Popper, un dels representants del realisme empíric, és necessari analitzar i criticar la informació que rebem per poder extreure el que és verídic. Al cap i a la fi, totes les postures comentades en aquesta entrada busquen tenir en les seves mans, o millor dit, en els seus caps, la veritat absoluta.

Ara bé, hi ha algun concepte realista amb el qual no coincideixo del tot i és la idea que coneixem la realitat tal com és a través dels sentits. Des del meu punt de vista, no ens podem fiar de tota la informació que rebem per l'experiència perquè de vegades és errònia. Un exemple senzill és l'experiment del llapis dins d'un got d'aigua transparent que sembla trencat. En veritat està intacte, però nosaltres percebem mitjançant la vista que està torçat a causa del fenomen de la refracció de la llum. La conclusió que traiem és que els sentits ens poden enganyar i la raó ha d'actuar com a examinador de les dades rebudes.